El desconocido

Confesso que durant una pila d'anys vaig tenir força prejudicis envers el cinema espanyol i que per això no anava a veure tantes pel·lícules espanyoles com franceses, nord-americanes o alemanyes.
A finals dels anys setanta, i sobretot durant la dècada dels vuitanta, en aquest país es van poder veure, d'una banda, moltes pel·lícules d'altíssima qualitat de la nouvelle vague francesa (Jean Luc Godard, François Truffaut, Eric Rohmer) i del nou cinema alemany (Werner Herzog, Rainer Werner Fassbinder, Volker Schlöndorff), alhora que també es recuperaven a les sales del "Círculo A" molts clàssics de l'oest, la comèdia i policíacs que als que ara ja hem passat dels cinquanta ens van ensenyar com es fan pel·lícules modernes, barates, amb contingut de pes i, sobretot, allò que sovint trobem a faltar en el cine actual: bons guions i bones interpretacions.
Els directors espanyols dels vuitanta va tenir la dura tasca d'expressar-se de manera personal i alhora guanyar-se la vida, és a dir, entretenir (quina paraula més odiosa!), sense tenir enlloc on agafar-se: la censura franquista s'havia encarregat de reduir el cine dels setanta i dels seixanta a gairebé una broma de mal gust. Afortunadament, Carlos Saura havia aconseguit despistar la censura tants amb pel·lícules "de gènere" ("La caza", 1966) com amb experiments plens de contingut "alternatiu" ("Peppermint Frappé", 1967), i més endavant vindrien Pedro Almodóvar ("Laberinto de pasiones", 1982), Bigas Luna ("Caniche", 1979) o Antonio Uribe ("La fuga de Segovia", 1981), que amb molts d'altres han intentat expressar-se de manera lliure parlant amb franquesa de tot allò que abans havia estat amagat o prohibit.



Trobo que de vegades el cinema espanyol se n'ha sortit molt bé, però que no és fins fa no gaires anys que podem parlar de manera completament desacomplexada de qualsevol qüestió en cinema. Trobo que fins fa quatre dies en el cinema encara pesava la necessitat d'esmentar en un moment o altre algun trauma relacionat amb la guerra civil o la repressió sexual, i això carrega. Com que aquest és un país que no ha fet net amb el passat i encara queden culpables per jutjar i condemnar, sembla que hem de continuar estant alerta i el cinema ha de fer la feina que no gosen fer els polítics. Ja anava sent hora que l'art tingués les ales lliures i treure's de sobre aquesta personalitat.
Amb pel·lícules com "El desconocido" somrius feliç de comprovar que ja ho hem aconseguit. Bé, rectifico, ho ha aconseguit l'equip que l'ha parit. Com el de "Grupo 7" (Alberto Rodríguez, 2012), "Celda 211" (Daniel Monzón, 2009) o "La soledad" (Jaime Rosales, 2007). I me'n descuido unes quantes més. Totes són meravelles que no tenen res a envejar als thrillers nord-americans o francesos.



L'argument complet de "El desconocido" no es pot explicar sense espatllar-la a tothom qui no l'hagi vist, de manera que només diré que va d'un paio que quan duu els seus fills al cole li truquen i li diuen que té una bomba sota el seient del cotxe i si es mou explotarà. Aquest és la premissa inicial de la primera pel·lícula llarga del director Dani de la Torre, un thriller d'aquells que et fan clavar les grapes als braços de la butaca amb dits entresuats. Amb una arquitectura de guió que funciona com un rellotge de precisió, sense que li sobri ni un segon de metratge, la pel·lícula es construeix de manera lineal amb diversos punts de tensió repartits cada deu o quinze minuts i resolts amb girs argumentals sorprenents, valents, eficaços. És una història realista, d'allò més ben interpretada per tots els actors. Considero especialment encertada l'elecció, des del meu punt de vista, de Fernando Cayo i Elvira Mínguez com a policies enfrontats, que veuen les coses de manera diferent, i evidentment, interpretació excel·lent de Luis Tossar, del qual sóc fan des de fa temps. Javier Gutiérrez també està molt bé, però el seu paper és breu, no està a l'altura del parell de policies, que haurien de sortir al cartell.



Però "El desconocido" no es queda només en un cas de policíac hipertens sinó que té el valor afegit dels bons thrillers clàssics: li clava un mastegot al sistema. I amb ganes. Ja fa temps que som titelles en mans de tota aquesta patuleia que fa anar centenars de milers d'euros (o del que sigui) amunt i avall amb tres sospirs mentre xarrupen gintònics amb cogombre. Sort que ens queda el cinema per etzibar-los una bona guitza.
Al final de la pel·lícula (no patiu, que no us l'explicarà), ens quedem tots ben descansats. Per diversos motius: pel mastegot al sistema i perquè per fi podrem fer un sospir llarg... després de tanta tensió.
Bé, ens hi quedarem els quatre gats (mai millor dit) que hem anat aquesta tarda a la sala B del Verdi Park.
És un quart de 9 passat. No sé com deuen haver anat les eleccions...

Amy

"Amy" és un documental d'Asif Kapadia que explica la tràgica història d'Amy Winehouse des del més profund respecte tant per ella com per totes les persones que la van conèixer i vivien prop seu. Afortunadament, carrega contra els mitjans d'una manera que és tan contundent com eficaç, i ens ve a dir que el geni i la originalitat estan més renyides que mai amb l'èxit, precisament perquè tota la merda que genera aquest èxit acaba amb la pròpia font que l'ha generat.
La pel·lícula no vol estalviar-nos res i ens fa estar incòmodes unes quantes vegades durant el llarg metratge, ens planta davant dels nassos el descens a l'abisme d'una noia amb una veu portentosa, sincera, que diu coses que li surten de l'estómac, però té l'encert de narrar-nos la seva desgràcia amb una delicadesa infinita.
Paradoxalment, és gràcies a aquesta delicadesa que Asif Kapadia (per a mi, un perfecte desconegut i alhora un mestre de la narració) que aconsegueix implicar-nos més en allò que ens està contant. Resulta impossible desconnectar-se d'una història tan autèntica, tan propera, tan recent, tan malauradament clàssica en el seu desenvolupament (descoberta del geni, que és genial i fràgil alhora - ascensió malgrat un mateix - èxit repentí -  caiguda sense xarxa).



El muntatge de les escenes, la barreja de material recopilat tant de fonts domèstiques com de la televisió, la il·lustració dels textos de les cançons amb fotografies de diversos instants de la seva vida mostren una manera d'explicar històries que costa de trobar al cine.
Una pel·lícula molt autèntica.
Us tocarà.

Clouds of Sils Maria

Dones



Aquesta és una pel·lícula que no crec que tingui gaire fortuna. M'agradaria equivocar-me perquè representa un tipus de cine molt necessari. Malauradament, però, això passa amb moltes altres : apareixen com bolets en cines com el Verdi, el Renoir o el Boliche, traient el nas enmig d'una cartellera farcida de vehicles furiosos i mascles alfa trineuronals, i desapareixen al cap d'un parell de setmanes, sense haver tingut l'oportunitat d'haver estès prou el boca-orella. Ja em va passar amb un policíac que van reposar al Texas on sortia Sam Shepard i que un bon amic em va recomanar. No hi vaig ser a temps. Per això ara escanejo la cartellera a la recerca de petites joies com aquesta.
    No us la perdeu.



    Aquí hi trobareu una història explicada amb serenitat, profunda, sincera, vital, interpretada per una Juliette Binoche en estat de gràcia (per a mi, el millor paper de la seva vida) i una Kristen Stewart que confirma que és una gran actriu, intel·ligent, continguda, expressant-ho tot fent servir el mínim.
La premissa argumental també és un fil de cosir: una actriu consagrada que de molt jove va interpretar el paper de la seva vida torna ara a representar la mateixa obra posant-se en la vell d'una dona madura que en aquella ocasió va interpretar una altra actriu que no va pair bé personatge.
    Dit així sona a thriller.
    Potser ho és.
    Una mica.
    Ara bé, no us quedeu amb aquesta anècdota, perquè durant les dues hores llargues de projecció desfila un elegant teixit d'escenes que tracten d'altres qüestions que es desprenen d'aquest tema central, la maduresa. Hi ha, per exemple, una crítica feroç de l'alienació que duu el culte a la imatge, de la imbecilitat dels continguts pels quals frisen les xarxes socials, de la falsedat de la fama que proporciona el cinema de crispetes... Aquesta pel·lícula reivindica l'exposició pausada de la intel·ligència humana en sobretaules sense presses, i això sempre és d'agrair.
    Si a més de tant en tant el director Olivier Assayas ens regala vistes esplèndides de les muntanyes suïsses, doncs encara millor.

Fury

Cine de gènere

Em vaig passar mitja adolescència als cines. Segur que una colla de gent de la meva quinta sap què vol dir seure quatre o cinc hores en una butaca de fusta amb dos dits d'encoixinat, mirant de veure sencer la pantalla entre desenes de caps que no paren quiets. Costava, perquè la platea del Patronat Social Premianenc no feia baixada. El Granvia era més inclinat: si havia plogut patinàvem pel passadís central.



Anàvem al cine cada dissabte a la tarda. Si hi havia sort, n'hi havia dues de bones. Si no, només una. Sovint, James Bond anava de bracet amb Fernando Esteso, o bé Bruce Lee alternava amb Terence Hill. Va ser una època gloriosa, feliç, que va tenir després una continuïtat amb els magnífics programes dobles de repertori del Loreto, el Céntrico i l'Spring. Però aquesta ja és una altra història. Ara vull centrar-me en aquest tipus de cinema que hem anomenat "de gènere".

En aquells anys vaig veure una colla de pel·lícules de l'oest (més tard, "westerns"), de policies ("cine negre", en diuen els llibres) i de guerra; també hi havia cine de por, de riure, d'aventures... però de tots aquests gèneres el cine bèl·lic és el que segons el meu punt de vista s'ajustava i es continua ajustant més al que jo entenc per cine de gènere.

Ja sé que molta gent no hi estarà d'acord, però a mi les etiquetes no em fan por. Gens, Són una manera pràctica d'orientar-se una mica. I si el crític de torn no l'encerta, doncs tant és. Fer-ne més o menys cas és el problema de cadascú. Doncs bé, el gènere continua existint, té bona salut i m'agraden moltes pel·lícules actuals que podrien lluir l'etiqueta al mateix póster, com les faixes dels llibres més venuts.

Si hem de parlar de gènere avui dia, diria que és el que respon a una sola idea, a un sol sentiment, desenvolupat en una bona història i amb un estil personal, atractiu. És a dir, allò que s'assembla a John Ford, per exemple. Ell mateix ho va dir quan se li va preguntar quina era la seva professió: "faig westerns". Ara bé, el western és un gènere que té múltiples possibilitats dins de la seva localització clara i única en el temps i l'espai. Hi ha molts tipus de westerns: íntims, desolats, corals, de duels, de persecucions per les muntanyes, de diligències, de ferrocarrils, de ramaders, d'indis... Un altre dia en parlarem. Fa dies que em ronda Unforgiven pel cap...



Crec que és el cine bèl·lic el que amb més facilitat s'acostuma a ajustar a la definició de cine de gènere: una idea solitària (la missió i l'itinerari), que cal desenvolupar segons tres o quatre regles clares (l'enemic clar, que posa en perill i amenaça de mort els personatges principals; els dos o tres atacs, depenent de la durada de la pel·lícula, coreografiats amb més o menys habilitat; el caràcter rude dels personatges, que els enfronta entre si en algun moment...), amb pocs mitjans tècnics i poques figures (els actors més famosos semblen reacis a arrosegar-se per terra i embrutar-se de fang), mirant, però, que el producte final sigui atractiu, mostri tensió argumental i, si pot ser, aporti alguna idea nova al gènere.

Potser això avui dia és demanar massa? Doncs no. De tant en tant en fan alguna.

Com Fury.

En els arguments de pel·lícules de guerra que m'han quedat rondant pel cap i que de tant en tant reviuen hi ha un grapat de soldats que fan un itinerari amb diversos episodis, fins arribar a un final que, o bé culmina totes les expectatives generades durant el metratge, o bé es resol sense gaires crits ni explosions, de manera pausada. Hi ha centenars d'exemplers en el cinema dels anys 40, 50 i 60 del passat segle. Ara mateix recordo tres pel·lícules molt allunyades en el temps com Objective Burma (Raoul Walsh, 1945), Attack (Robert Aldrich,1958) o Platoon (Oliver Stone, 1985), que coincideixen a crear aquesta sensació d'angoixa per la missió suïcida que m'agrada trobar en el cinema clàssic i costa reconèixer en el contemporani. Potser l'última vegada que ho vaig sentir va ser amb Saving Private Ryan (Steven Spielberg, 1998).

Així doncs, vaig anar a veure Fury (David Ayer, 2014) pensant tornar a trobar una d'aquestes pel·lícules i m'agrada pensar que sí, que l'afegiré a la llista. No arriba a la categoria de les anteriors, però queda molt a prop.



No ha de resultar fàcil fer aquest tipus de cine mirant d'agradar el públic de ben entrat al segle XXI i tenint alhora com a referents models que en la seva majoria ja han complert el mig segle. A més, el sistema de producció cinematogràfica és molt més complex i també reticent a l'hora de dur a terme un tipus de projecte com aquest, una pel·lícula de guerra, que se sustenta en bases d'interès molt fràgils: la nostàlgia del públic adult, la violència de base realista, el dolor de la història recent europea, la lloa a la virilitat, etc.

Afortunadament, David Ayer, un director gairebé desconegut aquí (no fa gaire en va estrenar una d'aquelles en què un parell de policies fan rondes per barris conflictius, un vell tema conegut), agafa el toro per les banyes i filma un producte molt digne, que tot i recollir bona part dels llocs comuns dels darrers exemples d'aquest gènere ens deixa algunes escenes memorables.

No s'ha de descobrir aquí l'argument d'aquesta pel·lícula. Hi ha una missió, una de les fotudes, amb quatre tancs en territori nazi. Pitt és sergent del primer, amb quatre homes a les seves ordres. Punt. Ja ens imaginem que acabarà bé i que hi haurà crisis pel camí.



Però ara vull parlar d'aquelles dues escenes memorables. Una, un dinar. L'altra, un combat.

La columna de tancs aconsegueix fer-se amb el control d'un poblet alemany. Els pocs soldats enemics que queden són fets presoners. Els vilatans treuen el nas i accepten els nord-americans. El sergent Collier (Brad Pitt), però, detecta una ombra en un pis, rere les cortines. Hi puja amb Norman, un soldat novato, i hi troben dues dones: tia i cosina. Aleshores el metratge s'allargassa en diversos moments d'una llarguíssima escena plena de tensió en què els quatre actors estan molt ben dirigits i donen el millor de si mateixos, com també fan els altres que completen la "tripulació" del tanc: hem hagut d'esperar ben bé mitja hora abans no ens arrribés aquesta extraordinària escena però ha valgut la pena. Alguns dels personatges, que des del començament havien estat tallats amb un patró força conegut, David Ayer (guionista de l'oscaritzada -i sobrevalorada, però- Training Day) ara aprofita per donar-los alguns matisos interessants, ens els acosta, ens fa veure que no tot és el que sembla, que tothom té les seves raons per fer el que fa. S'ha de veure.

La segona escena és un prodigi de planificació. Només diré que t'arrapes al braç de la butaca (o a la cama de la nòvia, és clar) amb la mà suant, en tensió, durant tota la seva durada: dos tancs, l'un una bèstia alemanya on reboten tots els projectils, l'altre un de nord-americà molt més fràgil. S'empaiten l'un a l'altre com dos animals que van a matar, estudiant-se, rugint, esperant el moment de saltar a la jugular. També s'ha de veure. Jo vaig disfrutar.

Espero que els qui aneu a veure-la també disfrutareu.

Cine de gènere autèntic. Amb tot el que això vol dir.