diumenge, 30 d’octubre del 2016

I, Daniel Blake

Per a mi el cine de Ken Loach és com el de Woody Allen: ja saps què vas a veure. I això potser per a algú serà un problema, ara que valorem més l'originalitat de qualsevol producte que el producte en si mateix. Ara bé, en el cas d'aquests dos homes venerables, fregant tots dos les acaballes de les seves exemplars carreres, veure novament la mateixa història de sempre és una gran satisfacció perquè no és mai cap imbecilitat.



En el cas que ens ocupa, "I, Daniel Blake", Loach ha volgut explicar de manera crua i tendra alhora la realitat d'aquells qui tot i no haver fet mai res de dolent (sinó tot el contrari) han de patir en si mateixos les contradiccions d'un sistema d'ajudes socials que presumint de ser just i equitatiu en realitat acaba sent terriblement injust, absurd, assassí.
Aquesta pel·lícula és un cop de puny a l'estómac. No s'estalvia cap ni un dels graons que condueixen a l'infern personal d'aquells qui no es poden defensar perquè ja no els queden forces i, així, ens descriu el periple d'aquest Daniel Blake (que es podria dir Pere Garcia) intentant sortint-se'n sense èxit. Ara bé, encara que algun crític no ho hagi sabut veure (potser perquè devia tenir en cap en una altra banda), no hi ha una sola escena lacrimògena, no hi ha gratuïtat en la mostra dels sentiments de cap dels personatges, sinó que hi ha humanitat. Ras i curt.

Resultat d'imatges de i daniel blake

Aquesta és una pel·lícula profundament humana, que creu en les bones persones. És un crit perquè despertem i ens adonem que així no anem gens bé, que el mecanismes de protecció i justícia social que ens vam inventar ja no funcionen perquè les pròpies regles amb què funcionen estan podrides, que ens estem venent l'administració de la justícia a les grans corporacions privades, que aquells qui manen no donen la cara i han aconseguit que ens barallen i ens trepitgem els uns als altres...
Cineastes com Ken Loach ens ho han anat dient pel·lícula rere pel·lícula. I no sembla que els hàgim fet cas. Vés a saber si acabaran callant per falta de públic. Ara com ara aquesta pel·lícula, premiada a uns quants festivals, es projecta en una dotzena de sales a Barcelona, la major part de les quals en versió original.
A veure si té prou èxit per invertir la tendència. Estaria bé, per variar.

diumenge, 7 de febrer del 2016

The Revenant

Dos motius són els que m'han empès a escriure quatre ratlles sobre aquesta pel·lícula, a part del rondineig que de tant en tant sento en un replec del cervell i que em crida a reprendre un blog que tinc una mica deixat de banda: d'una banda, respondre a alguns comentaris negatius que he llegit sobre aquesta pel·lícula amb alguns arguments a favor seu; de l'altra, és un western amb neu i els westerns amb neu fa anys que m'atrauen com a les formigues els pinyols de préssec.



    Em sembla que he llegit un parell de crítiques d'aquesta pel·lícula, no recordo de qui, però si on: a "El Periódico" i al "Time Out", que de vegades coincideixen i de vegades no (tot i pertànyer al mateix grup editorial i publicar-se conjuntament). Per començar, si voleu saber quantes estrelletes tenia aquí o allà, us he de dir que tots dos li'n donaven dues, cosa que vol dir que el producte en concret no val gran cosa encara que es deixa veure, que no és una pel·lícula "que cal veure", que només és "bona" (o sigui dolenta, perquè últimament hi ha força obres mestres absolutes amb quatre estrelles) i no justifica el preu de taquilla, que ja te la baixaràs, etc.
    Bé, doncs vet aquí que no hi estic gens d'acord.
    I per no estar d'acord amb aquests crítics no estic ni tan sols d'acord que els hagin de publicar les crítiques enlloc perquè estan reduint els indubtables valors de "The Revenant" a un parell d'afirmacions absolutes sense fonament: que si la fotografia està molt bé, que si el Leonardo ho passa molt malament i n'aplaudim l'innegable esforç físic, que si el rodatge va ser un calvari, etc., però que la pel·lícula és una llauna, massa contemplativa, buida, i que Iñarritu es pren massa seriosament a si mateix. Què vol dir que "es pren massa seriosament a si mateix"? Que marca una empremta en el que fa? I qui no? Que potser el cine de Visconti, de Fellini, de Truffaut o de Herzog no ho fa? Quin és el problema? Que els directors de cinema no poden fer el que els doni la gana, com els doni la gana, i alhora fascinar-nos? Que no busquem el segell de Paul Auster, de Pere Calders o de Julio Cortázar en cadascun dels seus llibres? Au, va, canalla, aneu a passejar. Mireu més cine anterior als noranta del segle passat i sigueu una mica més justos amb el que s'estrena.



    No estic gens d'acord amb els crítics que afirmen que "The Revenant" és buida i pretenciosa. Al contrari. És una excel·lent pel·lícula d'aventures, que narra de manera molt realista (moltíssim, i sense abusar de sagnies) una història de venjança i supervivència a les Muntanyes Rocalloses a principis del segle XIX (no explicaré aquí el motiu d'aquesta venjança ni cap dels detalls de la supervivència perquè us dels lemes d'aquest blog és no espatllar la pel·lícula a qui no l'ha vista). Podem seguir al detall l'itinerari pels boscos i planúries salvatges dels diversos personatges, de dos dels quals se'ns mostra ja en les primeres escenes un enfrontament que els durà a un desenllaç fatal, esperat, clàssic, i fins que no hi arribem anirem passant la nostra mirada atònita per un escenari natural espectacular, fantàstic, que cal veure necessàriament en pantalla gran. L'acció és abundant, amb unes coreografies que glacen la sang, molt ben dosificada en diversos episodis col·locats estratègicament al llarg de tot el metratge (l'atac inicial al campament, la persecució pel riu, el robatori del cavall, el segon atac i la fugida a cavall), cosa que alleugereix un guió amb molt pocs diàlegs.



    A més a més, és un western amb neu, com he dit abans. I qualsevol pel·lícula que ben entrat el segle XXI em transporti novament al territori de "Les aventures de Jeremiah Johnson" (Sidney Pollack, 1972), "L'home d'una terra salvatge" (Richard C. Sarafian, 1971) o "El genet pàl·lid" (Clint Eastwood, 1985) serà molt benvinguda. Sempre he tingut debilitat pel cinema d'acció clàssic en ambients nevats. Trobo que també els policíacs guanyen amb la neu. "Fargo" (Joel i Ethan Coen, 1996), per exemple, ha sigut una referència per a força cinema que ha vingut després: Deu ser que la desolació dels ambient gèlids barrejada amb les dificultats de moviment i de trama inherents als ambients d'aquest tipus afegeixen atractiu a les pel·lícules criminals.
    En el meu cas, com que sóc un fanàtic del western, si me li posen neu ja baixo els braços i no em resisteixo: corro al cine.
    I si és cine amb neu i amb monstre també!