The French Connection

Gairebé tothom ha sentit a parlar de la persecució d'un cotxe rere el metro que hi ha a mig metratge d'aquesta pel·lícula. I qui no sap de què parlo està de sort, perquè encara ha de gaudir de deu o quinze minuts de cine del bo.

    Però aquest no és l'únic ni el principal motiu per destacar aquesta pel·lícula policíaca d'entre el miler que deuen anar del mateix (un parell de policies, l'un més eixelebrat que l'altre, en un cas de tràfic de drogues a Nova York). El que em sorprèn de "The French Connection" encara avui és el seu realisme dut fins a l'extrem. Els carrers són bruts, enfangats, els policies hi rellisquen, empaiten els criminals per dins de fàbriques abandonades, amb parets plenes de sutge i rovell, amb basses llardoses pertot arreu. El fum surt de terra, el cel és sempre gris. Tot i ser una pel·lícula de ritme pausat, d'escenes llargues seguint aquest o aquell personatge, en cap moment no hi ha descans.
    Popeye, el personatge interpretat per Hackman, un dels meus actors favorits, és implacable, no dorm, no viu, no té vida, només fa de policia, no perd de vista el seu objectiu, l'empaita a peu, corrent, al volant d'un cotxe fent cara d'histèric. I el seu company és Roy Scheider en un paper una mica apagat per l'altre, no tan agraït d'interpretar.
    No se m'acut cap altra pel·lícula amb un to similar. "The F.C." t'entra a la vena des del minut 1 i no et deixa anar. Amb un caràcter de vegades documental i d'altres gairebé experimental, inicia un camí que no van interpretar gaire bé desenes de sèries policíaques televisives dels anys setanta, i no diguem ja dels vuitanta i posteriors, quan tot se'n va anar en orris. Convé reveure films d'aquesta època com "The Conversation", de Coppola (també amb Hackman),"Serpico", de Lumet, o "Mean Streets", de Scorsese per trobar un tast d'aquesta espontaneïtat. I en són només un tast, perquè "The F.C:" és del 71 i les altres tres venen després. Realment el fet que existeixi una pel·lícula com aquesta sembla cosa de coincidències astrals, perquè Friedkin mai no va tornar a fer res de tan bo. Recordem que la seva pel·lícula següent va ser "The Exorcist", un parell d'anys després. I el que ve després semblen pals de cec d'un director a la recerca d'un guió, d'un productor. Algú recorda algun altre títol seu? Una pena.
    Curiosament, "The French Connection II" la va dirigir quatre anys després John Frankenheimer, un altre director de recorregut similar a Friedkin de qui algun dia haurem de parlar aquí. Fins aleshores, un salut a aquells qui encara no heu vist la primera en una sala de cine.
    No us la perdeu si la tornen a fer. Avui a la Filmoteca érem uns quants.

Captain Fantastic

Als que ens dediquem a la feina d'ensenyar ens costa molt sentir-nos mig satisfets amb el cinema que toca la nostra professió. Almenys, a mi em passa. I a d'altres professors i professores amb qui parlo.
De tant en tant, però, descobreixo (o em descobreixen: gràcies, Adri; gràcies, Jesús) alguna petita joia. "Captain Fantastic", per exemple.

     
       Em va agradar fa uns quants anys aquell drama amarg titulat en castellà "Hoy empieza todo" i no fa tants el drama nòrdic "La caça", més greu encara que l'anterior. Se m'acut que potser "El club dels poetes morts" tancaria una memorable trilogia sobre la qüestió docent. Ara, que en els tres casos la cosa acaba malament.
       Aquestes són tres formidables pel·lícules que coincideixen, a més de en la seva altíssima qualitat, en el fet que es miren l'acció des ben a prop del personatge del docent en problemes, immers en un panorama educatiu no gens gaire galdós. El director de totes dues ens vol contagiar del punt de vista del professor en contrast amb un entorn social hostil, gairebé eixelebrat.
       No és el més habitual, però. El que sovint trobem són productes força més tòpics, falsos o previsibles que mostren un tímid enfrontament entre dues parts (la major part de les vegades professor-alumnes) que es resol cap al final de manera positiva per a tots, després de passar per conflictes estúpids, falsos o inversemblants. Estic parlant del reguitzell de pel·lícules que narren la difícil supervivència d'un professor nou en una aula de brètols, sobre les quals no cal escriure ni dues paraules.

       El cas que ens ocupa jo el col·locaria en un punt intermedi entre el centenar de productes comercials que responen al plantejament anterior i la trilogia amb què iniciàvem aquest comentari.
       "Captain Fantastic" és una pel·lícula que no deixa de ser un producte amable per a tots els públics sense gaire risc ni cap signe autoral enlloc, però planteja de manera molt clara, oberta i franca la necessitat de posar en dubte l'estat de les coses a Occident pel que fa a la vigència dels nostres sistemes de vida; concretament, ens diu que mengem malament, que no coneixem l'entorn natural que ens envolta, que estem estupiditzats per les marques de moda, que ens passem hores matant personatges de ficció en jocs d'ordinador avorridíssims, que no tenim prou cultura lectora; en definitiva, que estem carregats de punyetes i que som uns ignorants egoistes. Déu n'hi doret.
       Tot plegat, evidències. Ja ho sabíem, que no anàvem gaire bé, però cal que de vegades algú ens ho digui ben alt, com ho ha fet el gairebé debutant director Matt Ross.
       He de confessar que en el seu moment me la vaig perdre i ara em sap greu. Potser molts com jo van pensar que devia ser una fricada hipster insuportable en veure el títol (poc afortunat) i el cartell (encara menys afortunat). Sort que el cinema Texas l'ha recuperada.
       Els meus alumnes l'haurien de veure.
       Els hi portaré.

To Kill a Mockingbird

No em cansaré mai de veure aquesta pel·lícula. I cada vegada que la veig em produeix la mateixa sensació: una barreja de profunda tristesa i de màxima felicitat, pel fet que veient-la em ve al cap alhora la constatació que el paradís de la infantesa és un indret perdut i també que va existir de debò i es manifesta de tant en tant en el present a través del seu record.




No hi ha gaires pel·lícules que em produeixin aquest efecte. Ara, així, diria "Stand by me" ("Cuenta conmigo") i "The Night of the Hunter" ("La noche del cazador"). En les tres hi ha una colla de nens que experimenten la sensació de fer una ullada fascinada i terroritzada alhora al món dels adults, que és fosc, terrible, injust, però també atractiu. I aquesta aproximació a l'adultesa es fa des del més absolut respecte i una profunda comprensió del món dels nens. La pel·lícula és una d'aquelles meravelloses coincidències de la història del cinema, en què tant el guió com la direcció, la fotografia, la interpretació i la banda sonora es troben en estat de gràcia.
El director és Robert Mulligan, un senyor molt respectable que em sembla que va dirigir ben poques pel·lícules. Recordo un western molt curiós, dels que m'agraden a mi, amb pocs personatges, persecucions i paisatges desolats que es diu "The Stalking Moon" ("La noche de los gigantes"); i també "Summer of '42" ("Verano del 42"), d'argument molt diferent a la primera. Ara mateix no en recordo cap altre, però m'adono que la primera també està protagonitzada per Gregory Peck i que la segona té el mateix to malenconiós que la pel·lícula que analitzem ara. Mulligan fa una feina de mestre deixant que els nens facin de nens, els nens més creïbles que he vist al cinema. No sembla que actuïn. Jem, per exemple, que fa de fill gran de l'advocat Atticus Finch interpretat per Peck, sap transmetre'ns profundes emocions només amb el seu rostre. Sembla realment que estigui sentint el que ens vol transmetre.
De la seva germana Scout podria escriure dues pàgines. Val més que reviseu la pel·lícula i que les escriviu vosaltres.
La banda sonora d'Elmer Bernstein és una música que no em cansaré mai de buscar a l'Spotify quan hagi de descriure a algú la bellesa amb quatre notes, mentre que la fotografia és un prodigi d'un realitzador que ha sabut entendre tot el cinema anterior al seu moment i reciclar-ne el millor per treure el màxim de les quatre localitzacions i decorats que el productor li devia concedir.



Una pel·lícula màgica. Una de les millors de la història del cinema. Parlar del seu argument és fer-la malbé.
Envejo qui no l'hagi vista mai.

Lonely Are the Brave

Em penso que aquesta és la pel·lícula més antiga sobre la qual he parlat en aquest blog. Ara mateix no recordo haver escrit sobre cap altra més antiga. Crec recordar que és del 1962, l'any que vaig néixer. Té, per tant la meva edat. I la protagonitza un actor recentment centenari.



Tot i que la fotografia reproduïda és en color, aquest western (el primer d'aquest blog, també!) està rodat en blanc i negre, cosa que trobo un altre encert perquè el color l'hauria fet massa proper a la pròpia època en què va ser filmat, a principis dels anys 60 del passat segle. Curiosament, la pel·lícula està ambientada a principis dels 50, alguns anys abans. Per què? Per distanciar-se'n encara més. I per un atzar miraculós, un director sense cap gran carrera, poc conegut, com David Miller, coincideix amb un guionista excepcional com Dalton Trumbo i amb un pressupost que de ben segur va ser ajustadíssim aconsegueix fer una veritable obra mestra... des del meu punt de vista.
Exagero?  Potser sí, però pel·lícules com aquesta, vista a finals del 2016 amb totes les butaques de la sala Layla de la Filmoteca venudes, supera i de molt un munt de productes mediocres que reben l'etiqueta de "petita joia" o "clàssic contemporani" setmana sí i setmana també en algunes revistes i suplements dominicals.
Anem a pams.




"Los valientes andan solos" (traducció potable del títol original) descriu en una sola jornada l'arribada d'un vaquer al poble del seu amic, empresonat per ajudar uns immigrants, i la posterior fugida d'aquell per la impossibilitat d'adaptar-se al sistema de vida convencional de la societat moderna. Així doncs, és la història d'un home lliure, d'un sense papers, que no accepta ni barreres ni tanques però que no vol fer mal a ningú. Vol viure la seva vida, el seu dia a dia, sense tenir lligams enlloc ni voler donar explicacions a ningú. El personatge que compon Kirk Douglas de seguida ens cau simpàtic, és sensible, il·lús, amb quatre idees clares. Acut al poble a ajudar el seu amic, a convèncer-lo de fugir junts. Ell, però, ha triat una altra vida i assumeix el càstig injust que l'ordre social li aplica per saltar-se la llei. Aquest argument, vist mil vegades en multitud de pel·lícules dins i fora d'aquest gènere, pren aquí un matís peculiar: l'autenticitat en la interpretació dels personatges principals, la proximitat dels seus caràcters. El personatge de Douglas ens fa patir perquè ens hi identifiquem, sospitem la seva condemna, ens amoïnem per la falta de comprensió dels altres; també ens sentim propers a la quotidianitat del de Walter Matthau, al debat interior del de Gena Rowlands. Fins i tot els secundaris aporten cadascun el seu matís profundament humà. Aquí ningú és fet d'una peça, tothom s'expressa de manera matisada perquè l'ésser humà és fet de matisos, de contradiccions, d'idees contraposades. D'aquí la reivindicació autèntica d'un món que està desapareixent i que no es podrà recuperar mai més, d'un món molt més humanitzat, molt més proper i autèntic que aquell representat per la màquina, per les barreres, per les vies de comunicació ràpides.



No deixeu de veure-la si en teniu l'oportunitat. Val molt la pena. Sense tenir-hi gairebé res a veure, vaig trobar en aquest primerenc western crepuscular el to d'altres pel·lícules difícilment classificables com "What Ever Happened to Baby Jane" o "To Kill a Mockingbird". No sé què és ni com dir-ho, però si em pregunto a mi mateix quines pel·lícules s'hi assemblen em vénen al cap tots dos títols. I fet aquí que, consultat l'IMDB,...totes tres són del 1962.